HERMENÈUTICA I PEDAGOGIES DE LA DIFERÈNCIA



Per mi és un plaer ser aquest matí en aquest espai, de seminari, per discutir I dialogar sobre l’estat i el futur del que hem anat anomenant “Pedagogia Sistemàtica” i que en aquests moments no sabem exactament quin rumb i quin futur li espera.


-Voldria començar la meva intervenció amb dues cites I amb un record del meu propi trajecte formatiu. Començo per aquest record:

a) Vaig finalitzat els meus Estudis de Pedagogia (malgrat que en el meu títol de llicenciatura hi segueixi posant Llicenciatura en Filosofia i Ciències de l’Educació, secció CC de l’Educació) en una especialitat que, si més no a Catalunya, només oferia la Universitat de Barcelona. La Pedagogia Sistemàtica era, per dir-ho ras i curt, teòrica. Els companys de les altres especialitats et preguntaven de què ens serviria per treballar com a pedagogs tanta teoria. Molts dèiem que entre altres matèries teníem Pedagogia Social, que es trobava molt lligada a la Pedagogia Terapèutica II, i que la formació teòrica, en realitat, ens servia per treballar en moltíssims caps pràctics vinculats a l’educació.


Aquells estudiants que a 2n i 3r curs ens sentíem “tocats” per la Teoria, la Història, la Filosofia de l’Educació, també la Pedagogia Social, no dubtàvem massa d’agafar l’especialitat de PS entre les quatre que la Facultat oferia. En el la majoria dels casos els motius per agafar-la foren varies:

a)-Ja estàvem tocats per la Història, la Filosofia, la Teoria, l’Antropologia Pedagògica, així com per la Pedagogia Social.

b)-Sabíem (vox populi) que en aquesta especialitat (amb torn matí I torn tarda) hi havia mot pocs estudiants (crec que en el meu curs no vam passar de 14) i això permetia molt més fàcilment viure una experiència d’un cert model vinculat a un ideal d’Universitat (Seminari, molt proper a la mateixa idea de transmissió i de Pedagogia Sistemàtica) i tenir una relació molt propera amb el professorat (ens coneixíem tots, ens coneixien a tots)

c)- No hi havia pràctiques. Molts dels estudiants (torn de matí) ja treballàvem en temes relacionats amb l’educació for a de l’escola. Aquesta qüestió no era banal, perquè treballant ja podíem aprofitar el temps per llegir i estudiar autors i lectures més o menys denses.


Tot plegat situava un grup reduït d’estudiants, apassionats la majoria de nosaltres, per una determinada forma d’entendre la Pedagogia. Aquest record el vull barrejar amb dues cites vinculades a la Pedagogia Sistemàtica. La primera té a veure amb el llibre de Wilhem Flitner, Pedagogía Sistemática, en la traducció feta el 1935 per Josep Ferrater i Mora i editat per Editorial Labor. Allí, Flitner, en una nota preliminar al llibre diu el següent:


“Sólo en forma de programa es posible presentar, en un volumen perteneciente a una colección de esta índole, la ciencia general sistemática de la educación. Nos proponemos examinar los problemas capitales que surgen siempre en todo repertorio de ideas pedagógicas:la relación entre el saber y la práctica educativas, el hecho básico de la educación y las categorías pedagógicas esenciales”; p. 8.


La segona cita que vull emprar és d’un altre llibre que personalment em vamarcar en el meu procés formatiu (però ja en el marc del doctorat i sota el mestratge de Conrad Vilanou). Es tracta del llibre de Mantovani, (Educación y plenitud humana, Buenos Aires, El Ateneo) de referència per a molts pedagogs formats a la Universitat de Barcelona. Allà l’autor argentí diu: “Vivimos una hora pedagógica de intensa y desconcertante agitación teórica y de afiebradas realizaciones prácticas. Ensayos diversos se registran actualmente en distintas partes del mundo. Pero todas estas tentativas prácticas tienen una honda raíz teórica que aparece cuando se reflexiona severamente en torno al problema educativo. Raíz filosófica sin la cual caería la práctica educativa, por faltarle el sostén ideológico que le da estabilidad y firmeza” (1972, p. 1.). Entre aquestes tres qüestions vull ubicar el meu punt de partida, la meva relacióamb la idea de la Pedagogia Sistemàtica, o del que queda d’ella.


1. Fer Pedagogia en un context on la resta parla d’altres disciplines.


Vull situar l’espai des d’on penso. La meva trajectòria professional, dins i fora dela Universitat, ha estat vinculada, a grans trets, a l’educació social i a laPedagogia Social. Podem afirmar que en els darrers anys l’Educació Social estàvivint rellevants moments de canvi impulsats per una certa situació de relleu generacional dels professors que formen als futurs educadors i per altres de notan joves que han cregut en la necessitat de renovar/modificar certes praxis idiscursos. També cal afegir-hi un gir en les formes de pensar l’Educació Socialdes de la Pedagogia Social. Aquestes formes s’han vertebrat molt més amb lasocietat i les seves problemàtiques (clàssiques o emergents) i s’han tingut moltmés en compte a les persones que encarnen aquestes situacions problemàtiques. Però això comporta, des del meu punt de vista, algunes controvèrsies. Aquesta mirada a l’Educació Social pot fer-se (tal i com podem analitzar deforma ràpida què succeeix) des de múltiples disciplines que no fan si no apartarsede l’ES i per tan de la Pedagogia.


-La qüestió Psy (en la terminologia francesa) ha entrat amb molta força en elsdarrers anys, no només en el camp de l’educació social si no també en el camp de l’educació escolar. Havíem tingut una primera onada de psicologització de l’educació a partir de praxis, i sobretot discursos, des de la psicologia de l’educació. Ara es tracta d’una altra onada impulsada,especialment, des d’una perspectiva molt més clínica. Es tracta de pensar la diferència desde la patologització de la mateixa, i per tan des d’una posició també “mèdica” o “pseudomèdica”, en lloc de pensar-la des d’una posiciómerament pedagògica.

-La qüestió antropològica ha entrat també amb molta força, no només com adiscurs interpretatiu de determinades realitats sinó també com a propostes pràctiques (arribant a sentir-se determinades expressions, per a mi estranyes, d’intervenció antropològica en el camp social).

-La qüestió sociològica, especialment en la interpretació (en general moltbasada en relats estadístics) de determinades situacions i problemàtiquessocials, que a vegades ens fan pensar què queda d’educació en l’EducacióSocial.


Aquestes tres qüestions no haurien de ser un problema si en general juguessinun paper de caire complementari al que la pedagogia (en aquest cas adjectivada de social) podria dur a terme. Però en general el que succeeix (i no és quelcomnou en el camp pedagògic) és que els discursos de la psicologia, l’antropologia ila sociologia acaben anul·lant els discursos de la pedagogia. Si ens posem a pensar, per exemple, els frameworks de la pedagogia en el campsocial, ens adonem que un llarg seguit d’autors més clàssics o més contemporanis permeten donar respostes al que cerquen. Zotikos, Hildegardade Bingen, Joan Lluís Vives, Januz Korzack, Fernand Deligny, Jean Vanier,Miquel Meler, etc. serien clars exemples de vides pedagògiques. Però malgratque les experiències (en forma de projectes d’acció social) i les seves obres escrites que els acompanyen, la major part d’elles segueixen essent autorsubicats en els marges, perquè la centralitat i el poder generat pels discursos oficials no els ha permès expandir-se.


2-Desenfocar l’epistemologia


L’exercici que vull dur a terme parteix de desenfocar l’epistemologia. Per tal dedur a terme aquest treball analític he partit de determinats pressupòsits inicials que, a mode d’epistemologia crítica, permeten enfocar de nou la mirada . En certa forma es tracta de saber mirar el que ens envolta però d’una forma diferent. Així ho proposa Antoni Tàpies en un breu article publicat el 1967 a la revista Cavall Fort:


“¿Com mirar netament sense voler trobar en les coses el que ens han ditque hi ha d’haver, sinó el que senzillament hi ha? Vet aquí un jocinnocent al qual us proposo de jugar. Quan mirem, normalment només veiem el que se’ns dóna al voltant nostre: quatre coses –a vegades ben pobres- només vistes per sobre enmig de l’infinit(...) Mireu, mireu a fons!I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va a un concert amb el vestit nou i elcor obert amb la il·lusió d’escoltar, de sentir senzillament amb tota laseva puresa...” (1967).


Així doncs, el que proposo amb aquests pressupòsits epistemològics és una espècie de joc per mirar d’una altra forma, fixant-nos en altres aspectes i detallsdel que ens envolta i configura la disciplina pedagògica. Es tracta de desenfocar l’epistemologia dels focus que l’hegemonia del modus operandi dominant a les recerques universitàries ens vol fer mantenir.




HERMENE_UTICA_I_PEDAGOGIES_DE_LA_DIFERE
.
Download • 206KB

Entradas Destacadas